21/12/2025
L’any s’acaba i els sentiments s’acumulen, demanen ser viscuts des de més d’un lloc alhora. Hi ha celebracions, però també hi ha buits que pesen. L’alegria conviu amb l’absència. De vegades, estar bé també implica voler que tot això passi de pressa. La felicitat és una suma de contradiccions.
Aquells que un dia ocupaven tot l’espai durant aquestes festes, ara caminen amb pas propi. El vincle no s’esvaeix, es transforma, es torna més lliure. Una altra manera d’estar a prop.
Aquest any he emprès viatges que m’han servit per descarregar motxilles pesades. I altres han acabat confirmant que el millor lloc és casa. Tornar no és mai tornar igual.
I cinquanta anys després (fa una mica de vertigen escriure això! 😅), hi ha amistats que continuen per compartir rialles, confidències i aventures, un autèntic regal!
També ha estat l’any de reafirmar un camí professional que torna a ser centre. La fotografia que observa, escolta i qüestiona em reclama temps i compromís.
I també formació. La que imparteixo i la que rebo. Aprendre i desaprendre. Entendre la fotografia no com un objectiu, o no només, sinó com un procés viu on l’intercanvi forma part del projecte.
Fer aquest camí amb altres companys incendiaris, com diu una amiga 😉 (i m’encanta l’expressió! ❤️🔥), ha estat una de les coses que més m’ha omplert aquests darrers dotze mesos. No cremen res, però encenen. Encenen el talent, el pensament crític i l’amistat.
Avui torno a carregar un rodet a la vella Canon 📸, perquè enmig del soroll i els buits hi ha moments que demanen quedar-se.
Durant un temps m’allunyo. No com a renúncia. Aquest racó m’han portat persones i situacions precioses: trobades, amistats i vincles que no hauria imaginat. Relacions que van començar en digital i que avui són tangibles, físiques, amb complicitats i projectes de futur.
Però ara toca estar més atenta que visible. Donar temps. Donar-me temps.
Viviu aquests dies com vulgueu, com pugueu, però sobretot, sobretot, com els sentiu ❤️.
Gràcies per ser-hi! Ens retrobem aviat! ✨
#2025
